Del centre a la perifèria

L'art, una víctima més del centralisme

L’exposició XIX, el segle de retrat prové de la col·lecció de retrats del Museu del Prado de Madrid, composada d’artistes com Goya, Federico de Madrazo, Ignasi Pinazo, Joaquim Sorolla, Vicent López i Eduardo Rosales, exposades al Caixa Fòrum, Barcelona des del 16 de febrer fins el 5 de juny del 2023.

Aquesta exhibició està organitzada en cinc blocs de retrats pictòrics i fotografies, cada bloc es troba en una sala diferents dins de la sala principal. Davant de cada part hi ha una breu explicació de la temàtica de retrat que correspon, un breu context d’aquesta i també hi ha una breu explicació a cada quadre. A part de pintura i fotografies, també hi ha busts de l’època, aquets es trobem a la sala principal exposats en fila.

S’inicia amb retrats de la classe de poders, ja que era l’única classe social que es podia permetre retratar-se. La segona sala està caracteritzada per retrats de la infància de famílies riques, retratats amb gràcia, innocència...

En tercer lloc es situen les imatges femenines, no només de la classe alta, sinó també de diferents ètnies i classes socials. Algunes son models dels artistes com majas, camperoles italianes, marroquines i filipines, ja que aquestes son exòtiques.

Dins d’aquest bloc, però separats, hi ha el que està dedicat a la figura masculina i conté el mateix repertori que els retrats femenins: burgesos, figures masculines populars i de les diferents colònies.

El quart bloc tracta de la mort, amb l’interès de conservar la seva imatge. A l’últim bloc, dividit en tres parts hi ha els autoretrats, imatges de cèlebres de l’època, com escriptors i actors i per acabar imatges de l’artista al seu taller.

Aquesta exposició és un clar exemple de centralització de l’art, per una simple raó i és que aquestes obre

s provinents del Museu del Prado de Madrid només son exposades a Barcelona en tot Catalunya. Si que és cert que Barcelona és la capital de Catalunya, però això no vol dir que només s’hagi de tenir en compte aquesta per dur a terme exposicions, perquè deixa de banda a altres nuclis importants de la comunitat autònoma com habitats d’altres províncies i del centre. A més a més totes les exhibicions fetes a la capital només son anunciades allà, els territoris que es podrien considerar com la perifèria no hi ha cap mena de publicitat on informi d’aquests esdeveniments, només concerts, però successos vinculats amb l’art no se’n comunica.

Tornant a l’exposició i al seu contingut, és també un exemple de centralització, en aquest cas de poder. És una exposició d’obres burgeses i per a la burgesia. Tot i que hi hagi retrats de individus de les colònies com filipins, tot era per la pura burgesia blanca, ja que per aquesta classe social, el que proveni

a de fora era exòtic i una pura distracció per ells, éssers inferiors. Evidentment són retrats del segle XIX que s’han conservat en un perfecte estat i és una gran font per saber com eren diferents personatges històrics i per saber més de l’època, però també s’ha de tenir en compte la història i context històric darrera de cada quadre i quina visió tenien en aquella època.

A nivell d’organització està molt ben pensada, compte amb una explicació a cada quadre per poder comprendre millor el que estem presenciant i a més a més, hi ha dues sales més que es troben una a cada extrem de la sala més que dona una lectura més profunda, cosa que a altres centres com el Virreina no contenen i pot costar més de comprendre les seves exposicions.

En conclusió, ens trobem davant d’una exposició molt ben organitzada i amb les explicacions necessàries però s’ha de tenir en compte el factor de la centralització que fa que habitants que queden lluny de la metròpolis se’ls hi facis complicat poder arribar tan a aquesta exposició com qualsevol de Barcelona.