FENT ZOOM

Una mirada més propera als petits museus d’art catalans

La col·lecció del Museu d’Art de Cerdanyola (MAC) ens ensenya la funció i la importància dels museus locals, sovint desapercebuts per als mateixos veïns de la ciutat.

Tan sols havent entrat el recinte sense fer-ho a l’edifici ens trobem la façana amb tres grans vitralls d’aparença modernista, una tècnica molt valorada a l’època i que per la dificultat tècnica esdevenia un producte car. La resta de la façana és de maó vermellós i té parts arrebossades de blanc. Aquests elements deixen entreveure un ambient d’entre finals del s. XIX i principis del XX. Tanmateix, ambdós ens parlen de dues classes socials ben diferents. Mentre els vitralls ens situen en una burgesia catalana que invertia diners en cases d’estiueig a la petita ciutat del Vallès Occidental, els maons, que poden recordar a edificis com el del CaixaForum albergat en l’antiga fàbrica de Casaramona, ens transporten a l’època de la revolució industrial on Catalunya va tenir colònies obreres molt importants. Cerdanyola en concret albergava la fàbrica d’Uralita dels germans Roviralta creant al seu voltant una població d’on van néixer alguns artistes. Les seves obres i objectes així com les que van deixar les famílies adinerades són els que conté l’exposició permanent anomenada “Del modernisme a l’art déco”. El museu restaurat amb l’aparença de l’edifici original, el teatre-Casino de Gaietà Buïgas, serveix de clar aparador del seu interior i compleix a la perfecció la funció volguda de transportar-nos amb la primera mirada a l’època d’esplendor de la ciutat on artistes com Ismael Smith, Josep Llimona, Josep de Togores, Eduard Maria Balcells i Francesc Juventeny van fer-hi vida.

Els museus locals són petits, la majoria, i no contenen cap obra coneguda per al que s’anomena “cultura general”. Aquests dos fets fan que prenguin connotacions negatives i siguin menystinguts a l’hora de visitar-los. Però les cartel·les al costat de les obres i els grans panells que contextualitzen cada petita sala del MAC segueixen els mateixos models que els del MNAC, tot i el pressupost més baix estan configurats de la mateixa manera. El coneixement d’aquestes o els seus autors és el que marca la diferència, encara que no hem de perdre de vista que a vegades el nostre judici de valor actual dibuixa un paisatge no de tot cert. Hi ha molts artistes que han sigut desconeguts i menyspreats en el seu temps i després de la seva mort han transcendit com a grans genis, com Van Gogh i, en canvi, artistes molt ben considerats a l’època a escala internacional que han acabat passant desapercebuts amb els anys com Joaquim Mir. També s’ha de tenir en compte que sovint si una ciutat és mare d’un dels grans pintors del país totes les seves obres, o les considerades millors, emigren cap al museu nacional i l’artista perd el seu gentilici per convertir-se en català i prou.

En el fons les dues tipologies de museus no s’haurien de diferenciar del tot, ja que compleixen la mateixa funció: fer d’interlocutors entre les obres i espectadors ensenyant-los el millor de cada regió, sigui aquesta una país, una comunitat autònoma o una ciutat. Els museus locals són els petits detalls que potser passen desapercebuts a primera vista, però que sense tots ells la imatge global perdria tota la seva riquesa.