Roman Ondak inventa la màquina del temps

L'artista eslovac Roman Ondak, en exposició a la Fundació Tapies des del 12 de maig al 22 de novembre del 2023, revela com viatjar al passat: amb els seus objectes i els ulls de qui l'ha viscut

De Michela Pisano

Que tot pot ser art ja l'hem descobert el 1917 amb la Font de Duchamp.

Que els objectes ens poden fer viatjar en el temps l'hem descobert quan hem trobat aquella capsa de sabates on quan teníem vuit anys vam posar un anellet de perles colorades, un còdol trobat a la platja i una pinya.

Roman Ondak combina les dues coses.

En la seva exposició Infinitum ens mostra la reacció química que passa entre objectes, llocs, i qui els va donar sentit.

Coses i espais porten l'empremta de qui els va utilitzar, de qui hi va estar i dels esdeveniments que hi van passar i que ara són oblidats.

També les coses dolentes deixen una marca: la primera obra que veiem sense adonar-nos-en és una placa de bronze penjada a la paret, a la nostra esquerra després d'entrar.

Es diu The day before now; veiem que la part inferior està corroïda, i hi llegim una inscripció. Diu: “Ahir l'aigua del riu va arribar fins a aquest nivell”.

Ens sembla absurd, no ens hi fixem. D'altra banda, Les males notícies són ara una cosa del passat, com diu el títol d'una altra obra del 2003. Aquesta és un díptic de dues fotografies: una retrata l'artista i l'altra el seu pare. Tots dos són asseguts al mateix banc i llegeixen el mateix diari: 22 d'agost del 1968. Just després de la invasió soviètica de la Txecoslovàquia, del Pacte de Varsòvia i de la fi de la Primavera de Praga.

Ondak dibuixa una línia, o millor, una fletxa, que des del passat arriba al present, com a dir "ahir va passar això, doncs avui passa això".

En altres paraules: no només els llocs i els objectes porten els signes del temps. Nosaltres mateixos som la suma perfecta del que va passar als nostres pares, als seus pares, i així, successivament.

L'artista se substitueix al seu pare, intenta veure el que ell va veure, però entre les seves mans aquests fets històrics prenen un nou significat.

Una obra més reflexiona sobre aquestes substitucions i sobre la memòria dels llocs: a Tomorrow unes nenes reprodueixen una antiga fotografia d'uns generals retirats de la Segona Guerra Mundial; el lloc és el mateix i també la postura, però elles es troben a l'altra banda del carrer: la seva mirada és oposada i especular a la dels generals.

Això significa que nosaltres som els generals?

Hi ha almenys una doble interpretació. Una cap al passat: aquests generals van també ser nens. I una cap al futur: aquestes nenes seran generals.

Doncs no, Roman Ondak no va descobrir cap màquina del temps, simplement perquè el temps és un cercle: no té inici i no té fi, retorna i es repeteix.

Llavors perquè continuem fent coses? Anar a la feina, esforçar-nos, plorar. Perquè?

"Per l'home res és més valuós que el que fa l'home", diu Antoni Tapies des de l'exposició paral·lela, al documental Malìr Tapies, casualment (o no?) produït per la televisió txecoslovaca.

Vivim per als nostres inútils, repetitius, rituals quotidians, com el del protagonista del curtmetratge d'Ondak Lucky day.

Després d'un túnel negre entrem a la sala de projecció, i la primera cosa que hi veiem és el projector, és a dir l'última que s'ha de veure quan s'entra en una sala cinematogràfica. La pel·lícula repetida en bucle ens mostra un home que surt de casa amb una capsa plena de diners i va a abocar-los a una font.

I nosaltres ens mirem en ell.

Per això l'artista no amaga el projector: ens diu clarament que és tot una ficció. El que fem, el en què creiem: nosaltres mateixos som actors, i com aquest home ens despertem al matí, i dia rere dia continuem fent les mateixes coses.

Però no és un cas que aquest curt sigui rodat a Santiago de Compostel·la, destí de peregrins. Quin sentit té un pelegrinatge? Quin sentit té anar a l'esglesia? Els nostres petits rituals - cada acció que fem n'és un - són apotropaics.

L'home invoca miracles: fa el que pot, deixa moltes marques, bones i dolentes, i després desapareix.

I després reapareix.